Menorca, la quietud, la mar

Els llestos

2012-01-04T08:29:00.001+01:00

Arran d´una discussió a Facebook sobre si els responsables de l´endeutament són les classes mitges i els pobres o els que tenen poder. Dedicat als espavilats que es dediquen a robar i despreciar el patrimoni públic.

Álvaro Mutis.

BALADA IMPRECATORIA CONTRA LOS LISTOS

Ahí pasan los listos.
Siempre de prisa, alertas, husmeando
la más leve oportunidad de poner a prueba
sus talentos, sus mañas,
su destreza al parecer sin límites.
Vienen, van, se reúnen, discuten, parten.
Sonrientes regresan con renovadas fuerzas.
Piensan que han logrado convencer,
toman a sonreír, nos ponen las manos
sobre los hombros, nos protegen, nos halagan,
despliegan diligentes su abanico de promesas
y de nuevo se esfuman como vinieron,
con su aura de inocencia satisfecha
que los denuncia a leguas.
Jamás aceptarán que a nadie persuadieron.
Porque cruzan por la vida
sin haber visto nada,
sin haber escuchado nada,
sin dudas ni perplejidades.
Su misma certeza los aniquila.
Pero, a su vez, también sus víctimas
suelen olvidarlos, confundirlos en la memoria
con otros listos, sus hermanos,
tan semejantes, tan deprisa siempre,
tratando de ocultar a todas luces
el exiguo torbellino que los alienta
a guisa de corazón.
Todo cuidado, toda prudencia,
de nada valen con ellos,
ni vienen a cuento.
Su efímera empresa, al final,
ningún daño logra hacernos.
Los listos, os lo aseguro, son inofensivos.
Es más, cuando me pregunto
adónde irán los listos cuando mueren,
me viene la sospecha de si el limbo
no fue creado también para acogerlos,
sosegarlos y permitirles rumiar,
por una eternidad prescrita desde lo alto,
la fútil madeja de su inocua cuquería.
Ignoremos a los listos y dejémoslos
transitar al margen de nuestros asuntos
y de nuestra natural compasión
a mejores fines destinada.
De los listos no habla el Sermón de la Montaña.
Esta advertencia del Señor, debería bastarnos.

(De Summa de Maqroll el Gaviero. Poesía, 1990)

The wire

2011-11-15T22:03:00.001+01:00

Sobre The Wire. Article de Xavier Antich a La Vanguardia. Copiï-aferr:

A lo mejor, en marzo del 2008, The wire era sólo una serie genial, que no es poco. Hoy, sin duda, es ya el mejor diagnóstico que existe sobre el fracaso social del sistema capitalista en la sociedad postindustrial. Por eso, The wire no crea adeptos. Tiene adictos. Mirar a través de sus ojos enseña sobre el mundo en el que vivimos. Y lo que a principios del 2008 podía ser un retrato real de una ciudad de segunda fila norteamericana como Baltimore y una hipótesis de pretensión visionaria, hoy ya es, a todas luces, el mejor mapa para saber dónde estamos.

Vean cómo lo cuenta David Simon, su creador: "The wire describe un mundo en el que el capital ha triunfado por completo, la mano de obra ha quedado marginada y los intereses monetarios han comprado suficientes infraestructuras políticas para poder impedir su reforma. Es un mundo en el que las reglas y los valores del libre mercado y el beneficio maximizado se confunden y diluyen en el marco social, un mundo en el que las instituciones pesan cada día más, y los seres humanos, menos". ¿Les suena de algo? Hagamos la prueba: si alguien piensa todavía que estoy hablando de televisión, es que me explico muy mal.

La serie habla de los que sobran, de los que ya valen mucho menos de lo que valían en otro tiempo, si es que todavía valen algo. Desempleados, antiguos trabajadores, fracasados escolares y expulsados del famoso ascensor social del sistema. Los que la dinámica de las cosas ha convertido en prescindibles. Los excluidos, tanto los que saben que lo son, o que ya lo supieron siempre, como los que todavía no se han dado cuenta. Los que la economía postindustrial ha dejado atrás. La inmensa mayoría silenciosa del sistema. Ellos son los protagonistas de la historia: de The wire y de las noticias que leemos cada día. La sociedad de la vigilancia y del control, que anticipó con tanta lucidez Michel Foucault hace cuarenta años ha dejado paso a la sociedad que centrifuga a una gran parte, y a un ritmo vertiginoso, fuera de la propia sociedad, a sus márgenes. La periferia, hoy, es ya el centro. Y esto no ha hecho más que empezar. La realidad continúa allí donde The wire dejó el diagnóstico. Entramos en una nueva era. Tal vez el aviso de Londres en agosto iba por ahí.

Les altres dues sèries favorites són: El Ala Oeste de la C. Blanca i Mad Men. Per riure, Modern Family.

Sant Bartomeu

2011-08-30T06:54:00.002+02:00

Foto: Jordi Jubany.

Que no és polit ser un hòbbit?

Ells riuen, però jo tenia por. Por i xalada a la vegada.

During the FIESTAS in Ferreries.

They laugh but I was afraid. Afraid and enjoiyint at the same time.

Convidats d´estiu incompatibles

2011-08-28T20:43:00.009+02:00

Els de la casa són els moixos. Els convidats, els 4 qui calamuegen. D´ençà que han arribat, mesquins, estan més vigilats que la Casa Blanca. Na Trinitat i en Tobago, els moixos, monten guàrdia per torns i creis-me que no se´ls hi mou ni un pèl. Ni se´n recorden d´anar a dinar, tal és l´emoció que duen!. A cada instant comptam amb el cor estret si n´hi falta cap. Algú té una idea? S´atreviran a tocar l´aigua? O deuen esperar que els peixos surtin volant?.

A vegades, els convidats d´estiu no són compatibles, i tu, com amfitrió no pots fer més que contemplar desolat la sorda batalla.

Aquí, les fotos de la batalla.

At home we are 2 persons and 2 cats. We´ve invited 4 fishes-guests, but since they have arrived they are more keeped watched than the Whitehouse. The cats, named Trinitat and Tobago, take turns.... maybe they think that the fishes could go out flying or running and they are waiting the moment. Somebody has an idea? What can we do?.

Sometimes summer guests are incompatible and you, like a host, can´t do anything more than see the invisible battle.

Here you´ll find the battle photographs.

Summertime, when the life is easy

Fishs are jumping and the coton is high...

Suggested by Jean Margerie, our intervac friend from Normandie

Binimel·là quan tot es replega

2011-08-27T07:31:00.003+02:00

Foto de Mireia Manresa

Binimel·là no és Pregonda.
D´ella es pot dir allò que a Centramèrica diuen de les dones: tiene un buen lejos, però res més.

Tenir poble

2011-08-23T06:02:00.001+02:00

Ahir, durant el concert de la Banda de Música, una amiga de Barcelona me deia:

- No me pensava que encara existissin pobles així. M´ha semblat ser dins una pel·lícula de Fellini.

S´homo meu troba que som com a hobbits, feliços a la seva comarca!. Els de ciutat, mesquins, no tenen poble, i per açò vam com a perduts com si les ciutats fossin un laberint i no una casa. No saben que un poble és com una família. Ells i noltros sabem que els de poble som una minoria d´afortunats.

Un món que no entenem

2011-08-22T15:25:00.002+02:00

Quan vas de viatge et trobes amb els símbols d´un món que ha mort i que no entens molt bé. D´un món on el benestar no era ni prioritari ni possible.

Ahir a l´Abadia de S Georges de Boscherville (Normandie) vam veure la reproducció d´una representació simbòlica medieval (segles XIII- XV) provinent dels manuscrits Aurora Consurgens
(El despertar de l´aurora) a vegades atribuïts a Tomàs d´Aquino, altres a mestres alquimistes, de la que hi ha diferents versions (biblioteques de Berlín, Zurich, Praga, Leiden i París).

Interpretació dels normands: Tracta sobre els que durant el combat espiritual lluiten contra ells mateixos, cercant allò que és semblant a ells... Representa l´harmonia que neix quan s´enfronten dos principis oposats i alhora complementaris (sol, lleó + lluna, àguila).

La descripció: Dos cavallers fan un combat. El de l´esquerra duu al cap el sol i qualca un lleó daurat. Duu una armadura blava i un escut negre amb tres tres llunes creixents damunt. El de la dreta va despullat i segurament és una dona. Qualca damunt un grifó alat que té la part de davant en forma d´àguila blava i la de darrera de lleó daurat. Té tres cares com tres llunes creixents. Duu un escut blau amb un sol damunt.

Què té a veure amb l´Aurora?

El naixement de l´Aurora és un símbol universal que es refereix a l´aparició de la llum amagada a la foscor de la nit. Investigat per Jung i la seva deixeble Marie L. von Franz, l´Aurora representa el despertar de tot allò que existeix. També per María Zambrano a De la Aurora (El ser al desplegarse crece. Crece sólo cuando se despliega... de ahí el idealismo de la adolescencia, hoy abatido, pàg 226). Un desplegament que no funciona amb dogmes sinó amb espera. Requereix temps, calma i la voluntat de saber fer un bon deteching.

Aquí, les fotos del viatge. Normandia, 2011.

Menorca, mosaic de biodiversitat

2011-08-12T15:20:00.001+02:00

Humor, amor i culpa

2011-07-25T08:49:00.002+02:00

Na Joana Melià recomana aquest escrit del psiquiatra Miquel Lázaro, (Diari de Mallorca, 22/7/11) on diu:

El que evita (la culpa) sistemáticamente carece de posibilidad de cambio; vive paralizado en un autocontentamiento falso y cada vez más difícil de mantener con el correr de los años (....) Hay dos fallidas utilizaciones de la culpa: el pensamiento obsesivo y autoagresivo, dañino e inútil total, paralizante, como mafia que nos extorsiona una y otra vez victimizando nuestra autoestima global y en el otro extremo la vertiente "psicopatona" operando a través de la minimización, la trivialización, incluso el ninguneo del sentimiento de culpa para recuperar al instante el equilibrio emocional y no inquietarse ni un mínimo

La culpa sana crec que prové de la dialèctica entre la necessitat d´invididuació (Jung) i la

d´estimar. Tots compartim aquesta batalla, però ens diferenciam en la forma de viure el procés d´individuació, o sigui, en les creences que tenim sobre què necessitam per ser feliços (Albert Ellis):

1. Uns creuen que no poden ser feliços si no es comprometen, si no fan les coses tan ben fetes que ningú els pugui retreure res. Per tant creuen que sempre han d´actuar correctament per no perdre l´estimació dels altres.

2. Altres creuen que la felicitat depèn de rodejar-se de persones que actuen tal i com ells desitgen i/o manen. Per tant creuen que si la cosa falla és perquè els altres no compleixen.

3. Altres que la felicitat està en el benestar exterior. Per tant, pensen que si no tenen unes condicions de vida agradables no es poden sentir bé.

Albert Ellis ve a dir que passar pena és natural pels humans però que en podem sortir atacant aquestes creences irracionals amb altres de més sentit comú. Exemples.

1. No ho faig tot bé però açò no vol dir que sigui una persona indesitjable.

2. No me fan ni cas però açò no vol dir que siguin un desastre ni que no m´estimin.
3. No visc en les millors millors condicions però altres estan pitjor

Aquestes creences inconscients, que són inevitables i errònies, no són més que desitjos mal projectats. Els desitjos profunds configuren tres tipologies psicològiques similars a les tres de l´enneagrama i amb alguns paral·lelismes amb les que va descriure Shopenhauer (persones compassives, indiferents i cruels).

A l´escrit anterior deia que si l´origen de la culpa són les convencions, aliena. Si és interior allibera. Però el super-jo (Freud) és l éspai on la moral exterior i interior es confonen. El superjo és el lloc on es guarden les creences irracionals sobre TOT ALLÒ que necessitam per ser feliços. I aquestes creences es poden combatre, segons A. Ellis, amb un poc de sentit comú, bastanta distància i molt d´humor.

Sobre la vergonya i la culpa

2011-07-18T18:37:00.008+02:00

S´altre dia, enmig del carrer, un amic em diu:
- No creus que és necessari avui recuperar el sentiment de culpa?
Vaig pensar en una coneguda que paga un taller
d´autoajuda per fer-se forta seguint la banal filosofia de que els altres i la culpa són més prescindibles que el jo. El jo com una fortalesa a protegir. Llavors va i em cauen a les mans aquestes cites (del llibre de Mèlich):

Primo Levi (Los hundidos y los salvados): Per què els jueus alliberats dels camps nazis sentien vergonya si eren els oprimits?

Havien sobreviscut perquè havien posat el JO per davant de tot. Primer el meu menjar, encara que hagi de robar a un altre. Els morts van ser els que no van poder prescindir de l´ètica. Els que van tenir vergonya perquè la culpa els pesava.

Lévinas (De la evasión): La vergüenza aparece cuando uno se da cuenta de que está atado a su yo, a su ser. La vergüenza es la incapacidad que tenemos para romper con nosotros mismos.

Només es salven de la vergonya els que estan protegits, tan protegits que mai s´erren ni s´enfonsen.

- Però com fer de la culpa un motor de canvi i no un feix paralitzador? diu en Miquel Maria a Facebook.

- La culpa paralitza si està lligada a convencions, estructures. Allibera si està lligada a experiències límit (Jaspers), aconteixements derivats de les demandes de l´altre, laberints sense manual d´instruccions, murs indefugibles. La diferència entre una i l´altre és l´humilitat. La primera aliena, la segona dóna identitat.

Exemples. Els mestres. Si rebem avaluació externa (culpa gestionada des de dalt) ens bloquejam. Si parlam amb els companys sobre allò que no sabem fer bé, avançam.

Exemple 2. Polítics. Per posar un cas, en Camps. En defensa constant contra la culpa administrada pel poder. Sense consciència pròpia.

De tot el que feim a les aules, l´avaluació és el que més té a veure amb la felicitat perquè la capacitat per autoavaluar-se i avaluar els altres (calibrar qui són, qui som, en què fall, què fer) depèn de si un sap gestionar la seva culpa o es limita a que algú altre li administri la consciència.

Il·lustració: Banksy

Sobre la fraternitat (Jorge Semprún)

2011-07-02T08:07:00.002+02:00

El profesor Maurice Halbwachs había llegado al límite de la resistencia humana. Se vaciaba lentamente de sustancia, alcanzada la fase última de la disentería, que se lo llevaba en la pestilencia.

Un poco más tarde, mientras yo le contaba lo primero que se me pasó por la cabeza, sencillamente para que escuchara el sonido de una voz amiga, abrió de repente los ojos. La congoja inmunda, la vergüenza de su cuerpo delicuescente eran perfectamente legibles en ellos. (...)

Entonces, presa de un pánico repentino, ignorando si podía invocar a algún Dios para acompañar a Maurice Halbwachs, consciente de la necesidad de una oración, no obstante, con un nudo en la garganta, dije en voz alta, tratando de dominarla, de timprarla, unos versos de Baudelaire. Era lo único que se me ocurría

O mort, vieux capitaine, il est temps, levons l´ancre....

La mirada de Halbwachs se torna menos borrosa, parece extrañarse. Continuo recitando. Cuando llego a..

nos coeurs que tu connais son remplis de rayons,

un débil estremecimiento se esboza en los labios de Maurice Halbwachs.

Sonríe, agonizando, con la mirada sobre mí, fraterna.

La escritura o la vida, Jorge Semprún, pp . 35-36

Hundirse, huir, flotar

2011-04-02T07:56:00.000+02:00

Formas de llevar la propia toxicidad.

: Moby Dick

1. Estilo Capitán Ahab. La sigues, la persigues y te hundes.

: Jonás

2. Estilo Jonás. No la sigues, no la miras y te hundes.

: Black dog

3. Estilo Heidegger. La ves, la miras, la subes a tus espaldas, la llevas.

: Picasso. Estudios sobre el Minotauro.

4. Estilo Ariadna. La buscas, no la ves, te pierdes. Crees que flotas pero....

4 buenas respuestas para una pregunta que no la tiene. ¿Quién asegura que puedas flotar?

No el orgullo, puede que el humor.

Todo esto viene de un intercambio dominguero en twitter:
- @eraser. Mi hermana las llama tóxicas (a la gente q te deja sin energía, o te hace daño)
- @guidix ¿Quien puede otorgarse no tener algo tóxico?
- @nololamento. La toxicidad te ayuda a crecer, pero quedarte a mamarla puede matarte y eso como que no mola. La aceptas, la bendices y a juí. (...) Juí es una palabra del idioma andaluz q quiere decir huir cagando leches, dejar q lo malo se vaya, y si no se va lo malo, te vas tú

Menorca en webcam

2011-03-24T07:21:00.000+01:00

Hermós enllaç

Ètica i il·lusions

2011-03-21T07:47:00.000+01:00

Bon any (Macià Florit Campins)

2011-01-04T08:10:00.000+01:00

Bon any 2011 from Macià Florit on Vimeo.

Son las diez de la mañana (Celaya, 1953)

2011-01-03T08:34:00.000+01:00

Son las diez de la mañana

He desayunado con jugo de naranja,

me he vestido de blanco

y me he ido a pasear y a no hacer nada,

hablando por hablar,

pensando sin pensar, feliz, salvado.

Qué revuelo de alegría,

hola, tamarindo,

¿qué te traes hoy con la brisa?

Hola, jilguerillo,

buenos días, buenos días,´

anuncia con tu canto qué sencilla es la dicha.

Respiro despacito, muy despacio,

pensando con delicia lo que hago,

sintiéndome vivaz en cada fibra,

en la célula explosiva,

en el extremo del más leve cabello.

Buenos días, buenos días!

(...)

Estoy entre los árboles mirando

la mañana, la dicha, la increíble evidencia.

¿Dónde está su secreto?

Totalidad hermosa!

Por los otros, en otros, para todos, vacío,

sonrío suspensivo.

Me avergüenza pensar cuánto he mimado

mis penas personales, mi vida de fantasma,

mi terco corazón sobresaltado,

cuando miro esta gloria breve y pura, presente.

Hoy quiero ser un canto,

un canto levantado más allá de mí mismo.

Cómo tiemblan las hojas pequeñitas y nuevas,

las hojitas verdes, las hojitas locas!

De una a una se cuentan

un secreto que luego será amplitud de fronda.

Nadie es nadie: un murmullo

corre de boca en boca.

(..) Comprended lo que digo si digo buenos días.

Gabriel Celaya lo escribió en 1953

Al galop a les fosques

2010-12-28T10:39:00.000+01:00

Així no arribaré mai a casa. Nu, exposat a la gelada en aquest temps miserable, amb un carruatge d´aquest món i uns cavalls que no ho són, sóc un vell que erro a la ventura. Enganyat. Defraudat. Una resposta al fals clasc de la campana de nit, i ja no s´hi és a temps de rectificar. (Kafka)

"La paraula ser conté expressions com casa pròpia, romandre a casa, estar present o sostenir-se per si mateix" (Heidegger).

No cal ni que surtis de casa teva. Queda't a la taula i escolta. No cal ni que escoltis, espera i prou. No cal que esperis, queda't completament en silenci i sol. El món se t´oferirà perquè tu el puguis desemmascarar; no pot fer altra cosa; extasiat es retorcerà davant teu. (Kafka).

El món no se´n surt (Tony Judt)

2010-12-08T11:41:00.001+01:00

Per Judt, igual que per Bauman, la crisi de l´educació prové del buit moral (la caiguda dels grans relats).

Cita a Adam Smith: La disposició a admirar, i quasi a adorar, els rics i els poderosos, i a menystenir o, si més no, a negligir les persones de condició pobre i humil…. (és)… la causa més gran i més universal de corrupció dels nostres sentiments morals”….

Més endavant diu: Fins fa no gaire, als anys setanta, la idea que la vida consistia a fer-se ric i que l´existència dels governs responia a facilitar aquest objectiu hauria estat ridiculitzada……. En les dècades posteriors a la postguerra hi havia una indiferència estesa envers la riquesa com a finalitat en ella mateixa. En un estudi del 1949 sobre escolars anglesos es va descobrir que com més intel·ligent era el nen, més probable era que escollís una carrera interessant amb un salari raonable per damunt d´una feina que estigués senzillament ben pagada. Avui, tant als escolars com als universitaris no se’ls acut gaire més que la recerca d´una feina lucrativa.

Què és ser de poble?

2010-07-17T07:09:00.002+02:00

Llista de coses que fa la gent que Ferreries (i no la de Barcelona, per posar un cas):

Pensar en veu alta pel carrer (vaig allà perquè hi ha ombra)
Tenir un dèmbel col·lectiu mensual. Juliol: quin dèmbel que he agafat amb pintar sa casa!. Agost: tomatigat, desembre: reis.... A les ciutats són individuals i intemporals.
Inventar receptes i explicar-les (és que m´ha quedat de bo!)
Dur damunt s'espatla la vida d'altres, no només els de la família. La idea de família no és com la de les ciutats.
Guardar planters per la vesina.
Contar la vida (allò més secret + plans de futur) a qualsevol cap-de-cantó a (quasi) qualsevol persona, preferentment del mateix sexe.
Tenir amigues de totes les edats (30, 50, 60, 70, 80 anys)
Sortir de ca teva 5 minuts abans per anar a un lloc. O fins i tot a l´hora de començar.
Ser tal qual. No aparentar, no vanagloriar-se, no fardar. Quedes com una imbècil. Importa qui ets, no què fas.
Dir ara venc quan te'n vas. A la ciutat te prendrien per botxa.

Plaers de la ciutat que no té el poble:

Anar pel carrer sense donar comptes a ningú.
Vida cultural

A la ciutat no duus damunt la vida d´altres. Estàs tota sola i açò també és agradable. M'agrada ser de poble i de tant en tant fugir a la ciutat.

L'ètica de la compassió

2010-04-15T09:38:00.007+02:00

Entrevista a Joan Carles Mèlich

Entrevista a Ràdio Nacional. Saltar-se la primera part.

Un llibre inquietant i poètic. Ve a dir:

- La vida no té un sentit encara que cada cosa en singular en pugui tenir.
- No hi ha un món transcendent, estable i diferent del real, sigui el Bé, la Veritat, la Raó.....No hi ha aprioris (Kant)
- Que no hi hagi un món transcendent no vol dir que no existeixi l'ètica.

- L'ètica existeix precisament perquè no hi ha referents i hem de decidir. Si això fos el Paradís no hi hauria ètica.
- La moral ve donada pel poder. Està establerta socialment.
- L'ètica de la compassió no te deixa la consciència tranquil·la.

Estic d´acord en els tres darrers punts. Sobre els tres primers i la forma com es justifiquen o relacionen amb els darrers... inquietud.

Aquesta conferència de Barry Schwartz exposa la visió americana de l'ètica aristotèlica. Actuar moralment no consisteix en aplicar normes sinó en adaptar-se a cada situació.

Aprender (T.H. White)

2010-01-03T19:41:00.002+01:00

"Lo mejor para la tristeza –contestó Merlín– es aprender algo. Es lo único que no falla nunca. Puedes envejecer y sentir toda tu anatomía temblorosa; puedes permanecer durante horas por la noche escuchando el desorden de tus venas; puedes echar de menos a tu único amor; puedes ver el mundo a tu alrededor devastado por locos perversos; o saber que tu honor es pisoteado por las cloacas de inteligencias inferiores. Entonces solo hay una cosa posible: aprender.Aprender por qué se mueve el mundo y lo que le hace moverse. Es lo único que la inteligencia no puede agotar, ni alienar; que nunca la torturará, que nunca le inspirará miedo ni desconfianza y que nunca lamentará, de lo que nunca se arrepentirá.Aprender es lo que te conviene. Mira la cantidad de cosas que puedes aprender: la ciencia pura, la única pureza que existe. Aprender astronomía en el espacio de una vida, historia natural en tres, literatura en seis. Y entonces, después de haber agotado un millón de vidas en biología y medicina y teología y geografía e historia y economía, entonces puedes empezar a hacer una rueda de carreta con la madera apropiada, o pasar cincuenta años aprendiendo a vencer a tu contrincante en esgrima. Y después de eso, puedes volver con las matemáticas hasta que sea tiempo de aprender a arar la tierra".

T. H. White (Camelot)

Los justos (Borges)

2010-01-02T19:33:00.002+01:00

Un hombre que cultiva un jardín, como quería Voltaire.
El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
Un tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.

Maira Kalman, il·lustradora

2009-08-01T21:53:00.005+02:00

Dalt. Diari del viatge de Maira Kalman cap a la presa de possessió d´Obama.
Preciós. Idees per diaris de viatges.

Baix. Horari de Benjamin Franklin (Maira Kalman) dins un diari il·lustrat sobre la història de la democràcia americana.

El Camí de Cavalls de Menorca

2009-07-09T05:38:00.016+02:00

A Menorca la terra és des senyor i la feina de l'amo -el pagès-, però l'estivada i els beneficis són a mitges. La paraula és del senyor, el silenci del pagès. Els llocs del senyor, la posada del pagès. El senyor viu a Madrid i xerra en castellà. El pagès a sa posada i ralla en català.

En aquest cas el senyor és Manuel Soto Martorell, marquès d'Albranca, fill dels ducs d´Almenara Alta, propietaris dels camins de dues platges (que tenien tancats), uns quants llocs, un palauet, i Caixer Senyor de les Festes de Sant Joan del bienni 2010-11.

Aquí el veim en plena acció (vídeo enviat per una persona anònima.... milions de gràcies!!!) impedint el pas als membres de la Coordinadora del Camí de Cavalls, que d'ençà del 1996 lluita per reivindicar el dret d'emprar l'antic Camí.

Gràcies a l'acció anònima de tantes persones (90 associacions) que durant dotze anys han batallat amb el Consell Insular i l'Associació de propietaris Meloussa, avui, el Camí de Cavalls és obert a tothom.

La seva acció s'hauria d'explicar a les escoles com a exemple d'ètica ciutadana, una ètica que contrasta amb el comportament dels senyors, que no semblen saber que La nobleza siempre debe dar ejemplo de buen comportamiento. Per uns el bon comportament és la defensa dels béns privats, per altres, l'acció pel bé comú.

Sempre hi haurà dues visions, com deia Aristòtil (Política, segle III a.C): Els que creuen que la felicitat està en la riquesa creen una ciutat que educa els joves en l'ambició. Els que consideren que està en la virtud, els eduquen en la vida activa i la saviesa.

Nosotros creamos riqueza, diu el senyor, però el pagès aixeca els enderrosalls. Mentre els nobles no són més que els hereus de les bandes armades medievals, com diu Eric Hobsbawm, la gent normal mou la història.

Perquè allò que val és l'acció. La Coordinadora, amb una feina constant i callada, ha aconseguit la Llei (any 2000), la delimitació (any 2002), el pla especial (any 2003) i l’expropiació de pas (any 2008). I ens ha deixat un fantàstic bloc-guia del Camí de Cavalls.

Mentre els nobles tenen els palaus, la terra, la fama i els doblers, cap dels que han organitzat les accions s'haurà fet ric, ni serà famós, ni serà caixer senyor, però per mor d'ells Menorca serà un jardinet per tothom.

El metro de Barcelona

2009-04-26T20:13:00.007+02:00

Metro de Barcelona, 7 del maí.

Immigrants, sis joves beguts i jo. Els immigrants van a fer feina. Els joves tornen de fer festa. Calçons Marithé François Girbaud amb els baixos romputs. Ell es llepa un dit i el fica dins el nas d´un que dorm mentre ella crida: Hem arribat, hem arribat.... per fer una broma. Ningú es desperta. Tenen una trentena d'anys. Només es desperten quan ell treu un centímetre de porro i el prova d'encendre.

Semblen joves però fan cara de vells, com si la nit els hi pesi. Els immigrans xerren fluixet sobre els papers i la por d'haver de tornar. No els hi pesa la nit, sinó la vida.

Ser d'esquerres

2009-04-19T18:18:00.003+02:00

Sóc d'esquerres per motius lògics. Perquè la culpa de les grans desgràcies de la humanitat la té l'hemisferi dret del cervell, la part instintiva, la zona que mouen els dictadors perquè les masses els segueixin. Totes les tragèdies provenen d'aquest hemisferi que desconfia del diferent.

Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de medicina
Entrevista a El país. 19/04/09

Ses Taules

2009-04-19T13:42:00.000+02:00

Enviat per na Rita Pons Coll

Ses fonts d'enfora (Ferreries)

2009-02-16T21:49:00.006+01:00

Es diu que als pobles la vida és més senzilla que a les ciutats. En canvi els de poble sabem que és al revés. A la ciutat la vida és simple perquè la gent viu fragmentada. Valen i jutgen amb poques variables: el que un sap, el que un té, el que un sembla.....

Als pobles en canvi les relacions són com un pou sense final i la complexitat s'accepta perquè un no és el que té o sap, sinó la gent que l'habita. Un és molta gent: la gent amb qui ha crescut i amb qui ha fet coses el mesuren, i són ells/elles les que li donen fondària. Les altres t'aguanten l'ànima perquè els habites i t'habiten. Pentura és per açò que als pobles s'accepten millor els comportaments estranys i els fets inexplicables.

En canvi a la gran ciutat tot és més senzill. Una només és allò que sembla.

Guida

Spinoza

2009-02-10T18:02:00.003+01:00

Un llibre que se't posa dins. Dues cites:

Se comprende que la falsa religión sitúe la humildad en la primera fila de las virtudes: el hombre humilde es más fácil de controlar y satisfacer que cualquier otro. Por eso, en la medida en que los hombres no se guíen por la Razón, es deseable que sean humildes antes que orgullosos y que tengan una pobre idea de su poder, de su virtud y de su mérito: así serán más fáciles de recompensar. (....) La humildad es una forma de tristeza.

De tanto pensar en aquello que pueda reducir o suprimir su ser, los hombres se olvidan de ser. Actúan como si no tuvieran ninguna capacidad de ser, ninguna existencia positiva, y como si la virtud no fuera otra cosa que la ausencia del mal. Para el enfermo, vivir es no morir. Avanzan hacia el bien pero dándole la espalda.

Tots som palestins

2009-01-11T07:03:00.004+01:00

La manifestació d’ahir a Barcelona (Per Gaza) va ser més que una manifestació. Velles glòries amb glorioses joves combatents….. Àrabs i catalans traduint-nos consignes, molta gent, tanta energia, nous móns. Al·lotes àrabs estrinjolades amb talons i bosso, àvies amb mocador i catalans alçats. El glamour, la tradició i el combat. Tot mesclat.

Junts i aliens al tràfec del primer dia de rebaixes. Els millors records són dins. En canvi la tele només mostra els crits i la violència, com si no hi hagués hagut aquell espai càlid on ningú era ni àrab ni català. Tots érem palestins.

Pla per l'estiu: tornar a casa

2008-07-16T14:38:00.003+02:00

Què vol dir ser?

"La paraula ser prové del grec (oussia o paroussia) i els nostres diccionaris la tradueixen com substància. Molt malament, diu Heidegger. El vertader significat contindria expressions com: casa pròpia, romandre a casa, estar present o sostenir-se per si mateix.

Parousia vol dir que quelcom està present davant noltros. Es sosté fermament a sí mateix i per tant es manifesta i revela. Per als grecs, ser significava aquest estat de presència."

Heidegger, George Steiner, FCE, 2001, 2ª ed.

Mai és tard

2008-07-11T11:04:00.004+02:00

Dedicada a mon pare, que ha fet la seva primera exposició de pintura als 71 anys.

Per fermar el somni,
I atracar-lo a la vida,
Mai és tard.

Per eixamplar l’ànima
atravessant la fosca.
Per saber qui ets
I entendre la vida
mai és tard.

Per viure senzill,
per gaudir d’un jardí,
o cantar amb els amics,
mai és tard.

Per morir i tornar a néixer
Com les llavors del camp.
Per créixer i aprendre
I a poc a poc desplegar-se
en la nit i el silenci,
mai és tard.

Per estimar,
Com la pluja a la terra,
Com el dia a la nit,
com un pare als seus fills,
sempre és hora.

(Guida)

2008-06-26T21:42:00.002+02:00

Siempre la claridad viene del cielo;
es un don: no se halla entre las cosas,
sino muy por encima, y las ocupa
haciendo de ella vida y labor propias

Claudio Rodríguez.
Don de la ebriedad.

Vida i destí

2008-05-04T08:46:00.002+02:00

Si estàs cansada de començar llibres i no acabar-los, de no aprendre res nou, de paraules buides i construccions banals, llegeix aquest. T'hi rendiràs des de la primera pàgina. En té 1.085 però resaràs perquè no tengui final. Una mostra:

Beriozkin sovint comparava la batalla de Stalingrad amb l'any de guerra que acabava de passar, en què havia vist moltes coses. Comprenia que si aconseguia suportar aquella tensió era només gràcies al silenci i a la tranquil·litat que habitaven dins seu. I els soldats podien menjar-se la sopa, arreglar el calçat, conversar de dones i de superiors bons i dolents, fabricar culleres i fins i tot rellotges en unes condicions en què semblava que només era possible sentir ràbia, horror o esgotament. Havia constat que els homes que no tenien profunditat i tranquil·litat d'esperit no resistien gaire temps, per molt temeraris i despietats qu ees mostressin durant la batlla. Per a Beriozkin, la vacil·lació i la covardia eren estats passatgers, una mena de refredat que es podia curar.

Però, què eren en realitat el valor i la por, no ho sabia amb certesa.

Vassili Grossman, Vida i destí

Imagine

2008-04-19T10:23:00.008+02:00

Ahir amb els de sisè vam cantar IMAGINE (John Lennon), amb un karaoke d'Avril Lavigne. Els hi va agradar la lletra, deien que sobretot quan diu: que en el món siguem tots u, com a germans, sense cel ni infern, sense països ni fronteres, sense guerres... i on la gent hi pugui viure en pau.

Avui a la fruiteria del meu barri la tenien posada i el botiguer la xiulava mentre la seva dona empaquetava fruita. Treballen 10 hores diàries i no tenen vacances. La botiga està decorada amb la foto d'un home que carrega caixes a La Boqueria dels anys 50, per recordar-nos, diu ell, que ara vivim com a reis. Ell xiula imagine i ella conta, empaqueta, ordena i dóna conversa a la gent.

Tot mirant-los, m'ha semblat que les idees sense la vida no eren res, i m'ha recordat allò que diu avui Muñoz Molina a EL PAÍS, que la revolució del 68 no va ser a París, sinó a Memphis i a Vietnam. Diu: Justo cuando los estudiantes revolucionarios de París disfrutaban de las vacaciones, carros de combate soviéticos invadían Checoslovaquia..... En abril de 1968 Luther King era asesinado por un pistolero. En las últimas fotos de su vida se le ve extenuado, ensombrecido por la certeza de que lo iban a matar. Junto a él desfilan trabajadores con la pancarta: I am a man.

La vida i les idees. Silvio Rodríguez:

María Zambrano

2008-04-12T14:28:00.005+02:00

El llibre DE LA AURORA és un bocí de carbó encès. Diu:

" En el ser humano, como se sabe, anda la luz escondida en las tienieblas, siendo ella, la luz, lo inicial"

La Aurora, nunca visible del todo en lugar alguno del universo, presente siempre en la más ciega oscuridad. Y así el rumor, y esos menudos sonidos que emiten ciertos astros, tan análogos al abrirse de una flor....

Tiene la mirada que sale de la noche una disponibilidad pura y entera, pues que no hay en ella sombra de avidez. No va de caza. no sufre el engaño que procura el ansia de captar.

Alumnes

2008-04-03T20:20:00.006+02:00

Per conèixer els alumnes, els mestres solem cercar el lloc on estan resumits. Creiem que n´hi ha que estan resumits en les seves mans, en els ulls, les paraules o la pell. Que allà, en un punt del cos, hi tenen l'ànima concentrada. Que només enganxant-nos allà ho sabem tot d'ells. A vegades fins i tot creiem que estan resumits en el cotxe dels seus pares o en els seus vestits.

No solem veure que els alumnes no acaben de tenir l'ànima aturada enlloc. Són, com deia Goethe, ànimes fluïdes i navegables que no tenen fi.

2007-11-20T18:22:00.000+01:00

El més difícil, doncs,
és sobreviure
amb escates de vidre a les entranyes,
amb plom, en lloc de sang,
a dins les venes.

Sobreviure: cordar-se les sabates,
treballar, fer l'amor, llegir poemes,
veure envellir la gent,
cantar en veu alta,
amb escates de vidre a les entranyes
i plom, en lloc de sang, a dins les venes,

sense treure´s els ulls,
sense fer a miques
els subtilíssims mirallets del somni
i esgüellar com un porc de por o d'enveja

Miquel Martí i Pol
Vint-i-set-poemes (1970-71)

VÍDEO DE PUNTA NATI filmat per PEPE POSTIGO
(Estiu 2007)

La nau dels bojos

2007-10-18T06:43:00.000+02:00

Símbol medieval que exposa la idea de navegació sense rumb, contrària al concepte de trànsit i evolució. Es representa amb una dona nua, una copa de vi i altres al·legories dels plaers de la terra.

Font: Cirlot, Diccionario de símbolos, Siruela.

2007-09-25T17:58:00.000+02:00

Durante el verano podría cambiar la percepción sobre la quietud y la mar en Menorca. Por ello, a lo hora de puntuar lugares deberíamos relativizar el bosque de mástiles en las playas y las procesiones de gente en busca del sitio libre en la arena. Invito a todo el que ame la quietud y la mar a visitar Menorca fuera del puro verano, o bien, incluso a permanecer en los sitios más allá del atardecer, cuando muchas calas se ensombrecen.

Pregonda, a pesar de los mástiles veraniegos, sigue siendo mi preferida. Si nos abstraemos de lo anterior, y yo lo puedo hacer perfectamente porque la conozco solitaria, une perfectamente tanto la quietud como la mar.
Prondría, por otro lado, que se incluyesen sitios como algunos monumentos talayóticos, como el Talatí de Dalt. Visitadlo en cualquier momento que no sea verano y sentid la quietud.

Pepe
Foto: Pepe Postigo. Binigaus.

2007-09-15T10:29:00.001+02:00

Es Putxet en s'estiu s'il·lumina: la terra s'atraca i tornen ses olors de s'hort. Sa fresca de ses figues quan comença el matí i s'olor de ses síndries acabades d'obrir. Tomàtics, obregínies, melons i confitures. L'avi, n´Agda i en Pere Quim, els contes, els jocs i els moixos. Els dibuixos i l'art. Els amics qui tornen, els berenars interminables i els fosquets tranquils devora la mar. En s'estiu Es Putxet és una festa.

Fotos: Pepe Postigo

2007-07-16T18:41:00.000+02:00

"La tierra baldía de Eliot no sólo se refiere a un espacio inútil y yermo. Se refiere a la vastedad del derroche (de la sociedad actual), la inmensidad de lo superfluo, el vacío después del consumo, las sobras del banquete. Se trata de una visión que muchos inmigrantes tienen de la tierra que los recibe, pero también refleja los sentimientos de algunas formas de pesimismo cultural en Occidente"

Roger Bartra, Culturas líquidas en la la tierra baldía, CCCB, BCN, 2006

Macaralleta

2007-07-14T11:38:00.000+02:00

Foto: David Muñoz, enginyer, artista i aventurer. Asturià.

Ala, Macarella entra al rànquing al costat de Punta Nati i El Pilar.... esteis segurs?.... tan atiburrada de gent, aquell soleti, els fems darrera el pinar i el barco carregat de turistes.... si no fos per ses paraules des pescador.....!!!, d´acord, aigua clara, arena blanca, però res a veure amb la quietud del Pilar i Punta Nati.

2007-07-13T14:21:00.000+02:00

No se ben bé com he arribat a n'aquest bloc, ni tenc idea alguna de que va açò d'es concurs, però som pescador, pescador de peix roquer i a més m'encanta "anar a fora", a dormir a sa platja.

Enlloc veureu posta de sol més polida que a sa punta nati, aquell entorn àrid deixat de la mà de l'home permet somiar com era Menorca antany; Favàritx paisatge "llunar" (sembla tret d'una pel.licula de marcians), és preciós, he anat a romandre-hi varis cops (a presili), i s'albada es més de juliol és impressionant, veure aquella bolla immensa de foc com surt de darrera es far és increíble.
Després he posat Cavalleria per es color vermell de s'arena i per es fosquets tan polits que hi he viscut.
Macarella-eta, amb aquella vall i aquells arbres, amb aigües cristal.lines com ses de binigaus recorden una mica el mar del Carib, però amb roca i vegetació púrament mediterrània. Menorca... ai Menorqueta...

Un pescador anònim

Susanna, ja tens un competidor!!!. A la fi, dos concursants. Ens ho ha posat difícil aquest pescador. Escriu bé, empra paraules d´antany i té coneixements de s´assumpto.... !!!. Vam si els forasters veuen què hi ha més enllà del niu de ferro de Binigaus.
Gràcies pel teu escrit.
Guida

2007-07-13T08:39:00.000+02:00

El mapa de les votacions..... Urgeix l´ajuda de menorquins i catalans per contrapesar el furor madrileny per Binigaus. Mira que haver de posar Binigaus a l´alçada de Cavalleria i Mongofre!!!

2007-07-12T09:09:00.000+02:00

Jo he votat Favàritx, Cavalleria i Punta Nati, perquè els fars i el seu entorn sempre són especials. Però, de fet, voto Favàritx per les cales que hi ha al costat, Presili i Tortuga. Mirar-les des de l'aigua, una mica endins, com si miréssis el món des de fora...és màgic. I amb el far escarpat al costat...màgia pura!

Susanna

Susanna, amb aquestes paraules: mirar-les des de l´aigua, una mica endins..... ets declarada única participant i candidata a guanyar el concurs!!!!. D´acord, Favàritx inclou cala Presili i cala Tortuga. Tens alguna foto de Favàritx per penjar al bloc?.
Guida

2007-07-11T11:05:00.000+02:00

Al camp els matins el sò dels ocells t´embolica com un vestit. Resulta agradable. Fins que arriben els del Club Hípic i encenen els altaveus per sentir a tota pastilla la darrera de Kilye Minogue. És com si et robessin la roba en públic i haguessis de fugir a corrents tot cercant prendes perdudes. Sense defensa. Vulnerable, perquè acaben d´entrar al teu jardí sense tenir-ne la clau.

Les espatles de Menorca

2007-07-01T19:42:00.000+02:00

Foto: Laia Salvador Vázquez, catalana-ciutadellenca valenta i franca.

La vídua alegre

2007-07-01T11:01:00.000+02:00

La vídua és el nom de sa gallina favorita de mon pare. Posa un ou cada dia, faci fred, faci calor, però el seu mèrit no rau en tan alta productivitat sinó en el seu caràcter. Quan l´amolla, en tost de posar-se a cercar cucs, el segueix com un ca, tup-tup, darrera, darrera, vagi on vagi, passa envant, passa enrera. Per açò la té en una suite especial, li parla i se´n despedeix quan se´n va. Qui sap si qualque dia es posarà a lladrar!!!.

Vídeo de Grease

2007-06-18T19:11:00.000+02:00

Actuació dels professors del López Vicuña a la festa de final de curs

http://www.youtube.com/watch?v=sdFTXtYxwyI

2007-06-15T18:07:00.000+02:00

Cada dia quan em pos ses sabates per anar a escola m´imagin que també se les posen sa tia Xisca, sa tia Matilde, s´àvia Xisca, mu mare.... i tantes dones de Ferreries que han viscut a les fosques i no han pogut estudiar. Es com si vinguéssin!. Veig com xalen, com escolten, com miren els alumnes.... i pensen, quina sort ser aquí!!!!.
Per elles, tanta alegria!!!.

Guida

Pregonda

2007-06-15T17:58:00.000+02:00

Foto: Pepe Postigo, alias el emprendedor (madrileño, y amante de la vida hermosa).

Pascua, marzo 2005

Pregonda. Fotos: Pepe Postigo (Madrid)

2007-06-12T16:58:00.000+02:00

Punta Nati (fotos David Muñoz)

2007-06-12T07:22:00.000+02:00

Catalans, a veure si ens espavilem un poc, eh?, que els madrilenyus us estan matxacant!!!! On és la vostra passió per Macarella?.... No anem, no anem!!!Fotos: David Muñoz (estiu 06)

2007-06-11T07:51:00.000+02:00

No me lo puedo creer.... Alguien ha votado para Binigaus!!!! ¿serán los madrileños?..... como siempre, discusión entre indígenas y forasteros.... Y espérate, que nos faltan los catalanes, que les dará por Macarelleta.

Guida

Yo te votado por Binigaus... que pasa?... me encanta, y soy catalana/menorquina.. me encanta esa playa y otra que no sale, Son Saura del Sur sobre todo en septiembre-octubre cuando está vacía.
Gloria (Menorca-BCN)

12 / juny / 2007 07:32

Pregonda

2007-06-09T11:34:00.000+02:00

Fotos: Almudena Oficialdegui i David (agost 06)

A Pregonda hi has d´anar es fosquet,

perquè quan el sol se´n va la mar calla,

i xerra fluix amb la terra per acaronar-te.

La millor opció: 3 hores a peu pel Camí de Tramuntana des de Ferreries i quedar-hi a dormir.
En bici des d´Es Mercadal (tanques, turonets i bales de palla)
Pels vessuts: 30 minuts a peu des de Binimel·là

Binigaus

2007-06-09T11:31:00.000+02:00

Fotos: David i Almudena Oficialdegui (agost 06)

Binigaus

2007-06-06T21:23:00.002+02:00

Foto: Almudena Oficialdegui i David (estiu 06)

Penyals daurats, copinyes, fonts de fang i arena blanca.

Darrera la mar, Mallorca dibuixada.

Darrera el pinar, Cala´n Fustam i Cala Escorxada.

2007-06-06T21:13:00.000+02:00

El Pilar

2007-06-02T20:05:00.000+02:00

Mentre camines entre alzines, arbossers i pins, totes les olors del camp t´envesten i quan hi arribes, l´olor de la mar. Pots dormir a la platja o a les coves que l´envolten. I gaudir de l´aigua de la font que hi ha darrera aquests penyals.

Durada de la caminada: 30 minuts
Costa nord, terra vermella, arena gruixada
Platja tranquil·la, amb poca gent
Foto: David i Almudena Oficialdegui (estiu 2006)

Assaig de Grease per al festival de fi de curs

2007-06-01T19:35:00.000+02:00

2007-06-01T19:32:00.000+02:00