Els peus damunt un volcà

Conferència d´Arcadi Oliveres a Ferreries. Set 2012

La conferència de n´Arcadi Oliveres, a Ferreries, m´ha fet pensar en Una història de dues ciutats de Dickens. 

Sobre la conferència, ahir pel carrer la gent comentava... que no vau quedar desanimats? si el món està governat pels mateixos especuladors que van provocar la crisi, en podrem sortir? No és cert que a Ferreries tanquen negocis i els joves veuen el futur fosc? Però algú sap si la crisi ens durà a un món més fosc o a una nova matinada?. Ningú.  

“Era el millor dels temps, i era el pitjor; 

era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; 

era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; 

l’estació de la Llum i la de les Tenebres; 

era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; 

tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res...” 

Charles Dickens (1859)

Una Història de dues ciutats. (Sobre la Revolució Francesa de 1789) 

Traducció de Jordi Arbonés. Barcelona : Edhasa, 1991.

Que sigui una cosa o una altra, de què depèn?. Què podem fer per sortir-ne, dèiem?  El combat individual al que ens aboca el capitalisme té tan poc sentit com esperar mans aplegades que s´arregli tot des de dalt. N´Arcadi Oliveres ho va dir. Des de baix: consum responsable, compartir sous, banca ètica, taxa Tobin.

Els vertaders canvis es coven a poc a poc, dins el cor de la gent normal, i són irreversibles, com descriu tan bé Dickens. El canvi d´ara és tan irreversible com el del XVIII. Els mestres, els que tracten amb joves fa anys que el veuen i confirmen el que diuen els sociòlegs... tenim entre noltros una nova manera d'organitzar-se, de decidir, de veure la vida, mediatitzada per la tecnologia i la globalització. La crisi financera i ètica,  més que una crisi,  és un canvi de cicle històric, on res tornarà ser com abans (Joan Subirats)

Tota França descansava en les tenebres, 

concentrada en un espai de la gruixa d´un cabell. 

El món sencer, amb les seves grandeses i petiteses, 

estava tancat en una estrella que espurneja. 

Dickens, op.cit., pàg. 235

Serà impossible trobar el fil del futur sense entendre aquest canvi, sense una mirada a llarg termini, interdisciplinària i complexa que permeti trobar un bon diagnòstic, conèixer les preguntes clau, organitzar-se, conèixer solucions i sobretot, transformar les estructures verticals en organitzacions 2.0, com a resposta al gran germà tecnològic global que podria encaixar tan bé en un règim totalitari. Davant això, una organització 2.0 arrela en el lideratge distribuït, on el pes de les persones no està en funció dels serveis prestats o els padrins que té, sinó del seu coneixement,  on cadascú hi té un paper, on les trobades són tan ubiqües i virtuals com presencials....  

- Fa tant de temps que dura açò! -va dir el taverner amb decisió
- Tant de temps?  El canvi tarda en preparar els seus mitjans, i requereix temps, molt de temps. Qui ho ignora? (....) 
- Quant de temps es necessita per a formar una tormenta? -va demanar la seva dona amb calma- Un terratrèmol es pot engolir una ciutat en menys d´uns minuts -va continuar  sense commoure's- i , quant de temps s´ha necessitat per a preparar-lo?
- Segles, tal vegada -va murmurar el taverner
- Però quan arriba l´hora, la terra esclata i no hi queda vestigi del que hi havia abans. Fins llavors tot es preparava sense descans, encara que ningú ho veia ni ho sentia. Açò t´ha de sostenir i consolar. 
- Però està molt enfora aquest dia? És possible que arribi abans de la nostra mort?
- I que té més?- va dir Madame Defarge- (...) Res del que hàgim preparat es perdrà
Dickens, op.cit., pàg. 237-238

Crec en la política entesa com el combat compartit per al bé comú. Però en el moment actual, les revolucions verticals del segle XVIII-XX no tenen sentit. Com diu Richard Sennet (El capitalismo y la corrosión del carácter), la solució vindrà dels que sapin entendre el canvi, tenir paciència i organitzar-se en petits grups molt cohesionats. Els partits tenen un camí a fer. 

Clicau-hi damunt per veure´l ampliat