29 de setembre.
Dia de vaga. Barcelona peus per amunt. Joves de la CNT han ocupat el BANCO ESPAÑOL DE CRÉDITO a la Plaça Catalunya. Han vestit les estàtues i hi han fet pintades: Tots ens enganyeu: sindicats, polítics. Pel carrer, crits i banderes vermelles. El vol a Mallorca cancel·lat. No hi ha busos ni taxis. S´unic remei és caminar amb es maletum-maletam fins que trobes un taxi-esquirol. En trob un, que m´ha recordat n´Ignatius de La conjura de los necios, entusiasmat amb la idea d'enganar els sindicats. Primer me diu:
- Això que fem és perillós. Jo ara tanco el taxímetre i tu me pagues. I a parttir d´ara seràs una familiar meva que te porto a l´aeroport.
M´ha fet assatjar tot el camí una despedida per quan arribéssim a l´aeroport, perquè, me deia,
- Hi ha piquets i ens fotran canya. Com et dius?
-Guida
- Molt de gust. Jo, Felip (s´ho ha inventat allà mateix).
- Quan arribem jo te diré: Adéu Guida i truca'm quan arribis.
De tant en tant me tornava demanar el nom i m´ho repetia, com si els piquets haguessin de verificar la meva identitat.
A mesura que passava el temps l´homo s´entusiasmava en el seu paper:
- Bé, i si els hi dic que ets la meva dona no passa res. Ens donem dues besades ràpides de despedida i ja està.
Quan ha dit:
- No te deixaré a les sortides sinó a un altre lloc que no ens vegin, m´he angoixat.
Arribam, i me deixa al pàrquing. Cap piquet. Cap renou. Cap bandera. Cap res. No rebrà les dues besades ni representarem el teatre curosament assajat.
A vegades és una llàstima que al món civilitzat el món no es giri de de ver com al sud.
Dia de vaga. Barcelona peus per amunt. Joves de la CNT han ocupat el BANCO ESPAÑOL DE CRÉDITO a la Plaça Catalunya. Han vestit les estàtues i hi han fet pintades: Tots ens enganyeu: sindicats, polítics. Pel carrer, crits i banderes vermelles. El vol a Mallorca cancel·lat. No hi ha busos ni taxis. S´unic remei és caminar amb es maletum-maletam fins que trobes un taxi-esquirol. En trob un, que m´ha recordat n´Ignatius de La conjura de los necios, entusiasmat amb la idea d'enganar els sindicats. Primer me diu:
- Això que fem és perillós. Jo ara tanco el taxímetre i tu me pagues. I a parttir d´ara seràs una familiar meva que te porto a l´aeroport.
M´ha fet assatjar tot el camí una despedida per quan arribéssim a l´aeroport, perquè, me deia,
- Hi ha piquets i ens fotran canya. Com et dius?
-Guida
- Molt de gust. Jo, Felip (s´ho ha inventat allà mateix).
- Quan arribem jo te diré: Adéu Guida i truca'm quan arribis.
De tant en tant me tornava demanar el nom i m´ho repetia, com si els piquets haguessin de verificar la meva identitat.
A mesura que passava el temps l´homo s´entusiasmava en el seu paper:
- Bé, i si els hi dic que ets la meva dona no passa res. Ens donem dues besades ràpides de despedida i ja està.
Quan ha dit:
- No te deixaré a les sortides sinó a un altre lloc que no ens vegin, m´he angoixat.
Arribam, i me deixa al pàrquing. Cap piquet. Cap renou. Cap bandera. Cap res. No rebrà les dues besades ni representarem el teatre curosament assajat.
A vegades és una llàstima que al món civilitzat el món no es giri de de ver com al sud.
Comentaris