24/6/16

Diaris de Tolstoi (1847-1894)

Un escriptor brillant que pensava que no sabia escriure. Un home just que s´avergonyia de la seva vida. Un noble que predicava la igualtat rodejat de servents, amb una família enfrontada a les seves idees. Una consciència autoexigent en un context difícil. Se m´ha fet dur seguir el seu patiment interior. 



Tolstoi :"El hombre puede juzgarse a sí mismo sólo de dos maneras: considerar que está definitivamente en lo correcto o considerar que es definitivamente culpable. Se considera en lo correcto quien no quiere cambiar de vida y quien emplea su razón para justificar lo que ha pasado, y se considera culpable quien aspira al perfeccionamiento y emplea su razón para lo que debe ser". Aquest segon és ell (i jo)

Ara que ve s´estiu s´intensifica la delícia de llegir. Amb en Biel hem llegit els diaris de Tolstoi (1847-1894). No tenen la 

8/7/14

La compassió i el compromís

"Vés a la teva, no et comprometis a fer feina pel bé comú. Si ho fas, tard o prest et feriran... hi sortiràs perdent.... tanmateix que en treuràs? Preocupa´t dels teus. Persegueix el teu èxit sense por. El món és violent"

Aquest missatge va calant com la banyadura de la matinada als cors de la gent. Sembla com si  els poders fàctics de la societat empantallada i globalitzada  on vivim, l´estiguin xiuxiuejant cada dia a l´orella de la gent (els anuncis de la tele, les narratives i pel·lícules distòpiques,  tan de moda entre els joves, les frases d´autoajuda de les xarxes socials, i fins i tot els consells que donen els pares als fills adolescents....). Tots coincideixen en un missatge: "preocupa't de tu.... la feina pel bé comú, la feina desinteressada te cremarà, està plena de paranys....". Ha calat fins i tot dins els centres educatius (qui vol ser de l´equip directiu?) i dins les organitzacions de voluntaris, que cada dia s´estan buidant de persones disposades a anar davant, a assumir el lideratge, a donar el seu temps gratuïtament, com confirma el Fòrum ETS de Menorca. 

Què està passant?. On és aquell Habrá un dia en que todos... de la nostra joventut? Com si haguessin caigut els marcs que abans donaven sentit al combat, vivim desconcertats entre un món que està morint i un que just neix, tan tendre i vertiginós que no es deixa enganxar per ser analitzat a fons. Set persones controlen els mitjans de comunicació mundials, i per tant els missatges i les notícies que sentirem repetir dia a dia, com l´oxigen que respiram. Com a la societat que dibuixa The Hunger Games, esteim tan atrapats dins, que no pescam la manipulació a la que esteim esclavitzats. 

Aquests dies he llegit dos llibres que m´han fet pensar que les preguntes  dels ciutadans del segle XXI són molt semblants a les dels que van viure quan l´imperi romà s´estava esfondrant (ho afirma Ortega y Gasset a La rebelión de las masas, un llibre imprescindible). Les Meditacions de l´estoic Marc Aureli, són com una cura pel cor confús,  un bàlsam contra les consignes d´autoajuda de la dreta neolliberal que governa el món (vés a la teva, l´altre no és un germà sinó un competidor, un enemic). Aquesta dreta que intenta desmoralitzar-nos (treure'ns la moral del compromís cívic).

El que honra el alma racional universal y social (...) procura conservar su alma (...) acorde con el bien común y la razón (...) Pues ni es meritorio ser movido como una marioneta por los impulsos, ni agruparse como rebaños... ¿Qué vale la pena entonces? ¿Ser aplaudido?. No. (...) Por tanto, has renunciado tambien a la vanagloria. ¿Qué queda digno de estima? Opino que el moverse y mantenerse de acuerdo con la propia constitución (...) El respeto y la estima a tu propio pensamiento. (...) Cuidado! No te conviertas en un César... Mantente sencillo,  sin arrogancia.... firme en el cumplimiento del deber. Ayuda a salvar a los hombres. Breve es la vida. El único fruto de la vida terrena són los actos útiles a la comunidad. 
Marco Aurelio, Meditaciones, Gredos, Barcelona, pàgs 130-135 

Sembla fàcil. Però no ho és. Perquè llavors ve Kant i avisa. Ep, que no és tan senzill. 
Ser caritativo supone un deber. Y además hay muchas almas tan compasivas (que...) encuentran un íntimo placer en esparcir júbilo a su alrededor y pueden regocijarse con ese contento ajeno en cuanto es obra suya. Pero yo mantengo que semejante acción no posee ningún valor genuinamente moral, sino que forma una misma pareja con otras inclinaciones como esa propensión al honor que (....) no merece tenerla en alta estima; pues a la máxima le falta el contenido moral, o sea, el hacer tales acciones no por inclinación, sino por el deber"
Immanuel Kant, Fundamentación para una metafísica de las costumbres, Alianza Editorial, Madrid 2002, pàgs 70-71

Kant avisa d´un fet ben real: la vanitat de l´acció. Les trampes que amaga el desig de ser bona persona, de les que hem de ser conscients. No es tracta només de no ser titelles de la societat sinó de no ser-ho del nostre ego, com remataria Freud molt després. Però abans el rabiós Schopenhauer desembarca per deixar-nos una bomba, almenys per a mi, una bomba perquè qüestiona tot allò que jo crec.  La compassió.  La compassió per ell és la unificació amb el patiment de tot el que existeix (també amb l´alegria dels altres... si miram l´etimologia de la paraula). Te ve a dir que en la vida has de triar entre lluitar per la teva autoafirmació, individuar-te (o sigui, la voluntat de viure)  i la compassió: 

Cuando el individuo deja penetrar dentro de sí el sufrimiento de los otros es porque ha pactado ya una alianza secreta con el gran no a la voluntad de vivir (....) Abandonar los impulsos egoístas, resulta irracional desde la perspectiva de la autoconservación. La ética de la compasión no tiene nada que ver con la conquista de la propia felicidad. (....) Entonces, ¿Cómo conducir la vida para conseguir la medida óptima de felicidad alcanzable? Schopenhauer propone la "filosofía para el mundo", entrar en el juego de la felicidad con escepticismo, con la firmeza del desencanto (....) ¿De dónde proviene tal felicidad relativa? Schopenhauer señala tres fuentes: de lo que uno es (el ser), de lo que uno tiene (el tener) y de lo que uno representa (valer para los demás)"
Rüdiger Safranski, Schopenhauer y los años salvajes de la filosofía, Tusquets, 2008, pàgs 440-45

I diu que si vols ser feliç has d´aprendre a gestionar el desig (o la voluntat). Primer el desig de tenir coses, llavors el desig de tenir l´aprovació dels altres (de valer pels altres). Para conseguir la autarquía hay que amortiguar la voluntad (el desig). La seva proposta de felicitat és cultivar el ser interior i fugir de la societat, que és com una foguera que desitges però que si t´hi apropes te crema.


Uno debe llevar consigo su soledad a la vida social (...) Puesto que nuestro mayor placer consiste en ser admirados, però los admiradores no se prestan a admirar con facilidad, el más feliz será aquel que, del modo que sea, consigue admirarse a sí mismo con sinceridad. Tiene simplemente que tener cuidado para que los otros no le induzcan a error"
Rüdiger Safranski, Schopenhauer y los años salvajes de la filosofía, Tusquets, 2008, pàgs 440-45

Schopenhauer sap que els  herois grecs tenien sempre un final tràgic.  En Biel, el meu company sempre conta que en Cortázar deia: Tu llança la fletxa i llavors vés-te'n a fer un cafè amb els teus amics sense mirar si has triomfat.  Jo crec que la compassió té sentit i que és necessària per a la felicitat. Tu has de  llançar la fletxa (el compromís pel bé comú, l´acció cívica sense interès personal) sempre i quan tenguis el seny de guardar-te temps per curar-te en la quietud i la solitud per evitar els paranys de l´ego. En el silenci del cultiu del ser interior, que mai s'acaba.





11/5/14

L'exercici del poder

M´ha agradat aquesta pel·lícula: L´exercici del poder.  
Anot aquesta cita per recordar-la: 

"Aquests que són incapaços d´entrar en contacte amb la por que tenen de la incomprensió, la por de l´absència de bondat en aquest món i de la mentida perquè saben que el combat és va i que l´enemic vençut cobreix de vergonya al vencedor. Aquests homes són escassos. Martin Kuypers era un d´ells. El buit que deixa, la seva absència, teixeix llaços insospitats"


Helman Melville també ho creia.

22/1/14

Llibre de records

Ses germanes i nebodes hem fet aquest llibre pels Reis de 2014 per a regalar a mon pare i ma mare que feien els 50 anys de casats. Agraïm els consells de na Paca Florit, na Maria del Mar Llompart i n'Esperança Pallicer.






29/1/13

Els motius del llop

Els motius del llopEls motius del llop by Joan Margarit
My rating: 4 of 5 stars

Els seus poemes no et transporten a escoltar com tremolen els arbres ni parlen del combat social.  Però et mostren una perplexitat davant la vida que et deixa gelat i alhora et comforta.  Anot aquí els preferits perquè l´he anat a dur de la Biblioteca i no els vull perdre:

GAROTA:
Sota l´aigua poc fonda de la costa
ancoro la cuirassa. No faig nacre
ni perles, la bellesa no m´importa:
sóc un guerrer de dol que amb negres llances
s'amaga en una escletxa de la roca (...)
Dins l´armadura sóc el meu propi presoner: la prova
de com fracassa sense risc la vida.
A fora hi ha la llum i el cant del mar.
Dins meu la fosca: la seguretat.

PRINCIPIS I FINALS

VELERS D´HIVERN
Cal tenir baluards per la tristesa.

De l´Edat Roja
HELENA
L´ahir és el teu infern. És cada instant
on, sense tu saber-ho, t´has perdut
i també cada instant on t´has salvat (...)
Helena és tots els somnis que la vida
s´ha anat quedant. Defensa-la amb coratge
per última vegada, desarmat.



View all my reviews

23/9/12

Els peus damunt un volcà


Conferència d´Arcadi Oliveres a Ferreries. Set 2012
La conferència de n´Arcadi Oliveres, a Ferreries, m´ha fet pensar en Una història de dues ciutats de Dickens. 

Sobre la conferència, ahir pel carrer la gent comentava... que no vau quedar desanimats? si el món està governat pels mateixos especuladors que van provocar la crisi, en podrem sortir? No és cert que a Ferreries tanquen negocis i els joves veuen el futur fosc? Però algú sap si la crisi ens durà a un món més fosc o a una nova matinada?. Ningú.  


“Era el millor dels temps, i era el pitjor; 
era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; 
era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; 
l’estació de la Llum i la de les Tenebres; 
era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; 
tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res...” 
Charles Dickens (1859)
Una Història de dues ciutats. (Sobre la Revolució Francesa de 1789) 
Traducció de Jordi Arbonés. Barcelona : Edhasa, 1991.

Que sigui una cosa o una altra, de què depèn?. Què podem fer per sortir-ne, dèiem?  El combat individual al que ens aboca el capitalisme té tan poc sentit com esperar mans aplegades que s´arregli tot des de dalt. N´Arcadi Oliveres ho va dir. Des de baix: consum responsable, compartir sous, banca ètica, taxa Tobin.


Els vertaders canvis es coven a poc a poc, dins el cor de la gent normal, i són irreversibles, com descriu tan bé Dickens. El canvi d´ara és tan irreversible com el del XVIII. Els mestres, els que tracten amb joves fa anys que el veuen i confirmen el que diuen els sociòlegs... tenim entre noltros una nova manera d'organitzar-se, de decidir, de veure la vida, mediatitzada per la tecnologia i la globalització. La crisi financera i ètica,  més que una crisi,  és un canvi de cicle històric, on res tornarà ser com abans (Joan Subirats)


Tota França descansava en les tenebres, 
concentrada en un espai de la gruixa d´un cabell. 
El món sencer, amb les seves grandeses i petiteses, 
estava tancat en una estrella que espurneja. 
Dickens, op.cit., pàg. 235

Serà impossible trobar el fil del futur sense entendre aquest canvi, sense una mirada a llarg termini, interdisciplinària i complexa que permeti trobar un bon diagnòstic, conèixer les preguntes clau, organitzar-se, conèixer solucions i sobretot, transformar les estructures verticals en organitzacions 2.0, com a resposta al gran germà tecnològic global que podria encaixar tan bé en un règim totalitari. Davant això, una organització 2.0 arrela en el lideratge distribuït, on el pes de les persones no està en funció dels serveis prestats o els padrins que té, sinó del seu coneixement,  on cadascú hi té un paper, on les trobades són tan ubiqües i virtuals com presencials....  

- Fa tant de temps que dura açò! -va dir el taverner amb decisió
- Tant de temps?  El canvi tarda en preparar els seus mitjans, i requereix temps, molt de temps. Qui ho ignora? (....) 
- Quant de temps es necessita per a formar una tormenta? -va demanar la seva dona amb calma- Un terratrèmol es pot engolir una ciutat en menys d´uns minuts -va continuar  sense commoure's- i , quant de temps s´ha necessitat per a preparar-lo?
- Segles, tal vegada -va murmurar el taverner
- Però quan arriba l´hora, la terra esclata i no hi queda vestigi del que hi havia abans. Fins llavors tot es preparava sense descans, encara que ningú ho veia ni ho sentia. Açò t´ha de sostenir i consolar. 
- Però està molt enfora aquest dia? És possible que arribi abans de la nostra mort?
- I que té més?- va dir Madame Defarge- (...) Res del que hàgim preparat es perdrà
Dickens, op.cit., pàg. 237-238

Crec en la política entesa com el combat compartit per al bé comú. Però en el moment actual, les revolucions verticals del segle XVIII-XX no tenen sentit. Com diu Richard Sennet (El capitalismo y la corrosión del carácter), la solució vindrà dels que sapin entendre el canvi, tenir paciència i organitzar-se en petits grups molt cohesionats. Els partits tenen un camí a fer. 


Clicau-hi damunt per veure´l ampliat



2/8/12

Aprendre succeeix en silenci

Aprendre succeeix en silenci. És un fet invisible però extraordinari que veim cada dia a l´Esplai Ferreries. Aprendre jugant, aprendre fent. 
Estan construïnt una casa dalt una de les alzines del pati de l´Escola Castell de Sta Agueda. Llavors quedarà pel poble.
Fets imperceptibles que no tenen preu a la borsa ni al mercat, però que al nostre poble construeixen el major capital, el capital social. 
Com deia Shakespeare, l´herba creix de nit. Aquí tenim molts jardiners!