El Camí de Cavalls de Menorca

A Menorca la terra és des senyor i la feina de l'amo -el pagès-, però l'estivada i els beneficis són a mitges. La paraula és del senyor, el silenci del pagès. Els llocs del senyor, la posada del pagès. El senyor viu a Madrid i xerra en castellà. El pagès a sa posada i ralla en català.

En aquest cas el senyor és Manuel Soto Martorell, marquès d'Albranca, fill dels ducs d´Almenara Alta, propietaris dels camins de dues platges (que tenien tancats), uns quants llocs, un palauet, i Caixer Senyor de les Festes de Sant Joan del bienni 2010-11.

Aquí el veim en plena acció (vídeo enviat per una persona anònima.... milions de gràcies!!!) impedint el pas als membres de la Coordinadora del Camí de Cavalls, que d'ençà del 1996 lluita per reivindicar el dret d'emprar l'antic Camí.

Gràcies a l'acció anònima de tantes persones (90 associacions) que durant dotze anys han batallat amb el Consell Insular i l'Associació de propietaris Meloussa, avui, el Camí de Cavalls és obert a tothom.

La seva acció s'hauria d'explicar a les escoles com a exemple d'ètica ciutadana, una ètica que contrasta amb el comportament dels senyors, que no semblen saber que La nobleza siempre debe dar ejemplo de buen comportamiento. Per uns el bon comportament és la defensa dels béns privats, per altres, l'acció pel bé comú.



Sempre hi haurà dues visions, com deia Aristòtil (Política, segle III a.C): Els que creuen que la felicitat està en la riquesa creen una ciutat que educa els joves en l'ambició. Els que consideren que està en la virtud, els eduquen en la vida activa i la saviesa.

Nosotros creamos riqueza, diu el senyor, però el pagès aixeca els enderrosalls. Mentre els nobles no són més que els hereus de les bandes armades medievals, com diu Eric Hobsbawm, la gent normal mou la història.

Perquè allò que val és l'acció. La Coordinadora, amb una feina constant i callada, ha aconseguit la Llei (any 2000), la delimitació (any 2002), el pla especial (any 2003) i l’expropiació de pas (any 2008). I ens ha deixat un fantàstic bloc-guia del Camí de Cavalls.

Mentre els nobles tenen els palaus, la terra, la fama i els doblers, cap dels que han organitzat les accions s'haurà fet ric, ni serà famós, ni serà caixer senyor, però per mor d'ells Menorca serà un jardinet per tothom.

El metro de Barcelona

Metro de Barcelona, 7 del maí.

Immigrants, sis joves beguts i jo. Els immigrants amb roba de feina i cara de cansats. Els joves, vestits de pobres i adormits. Calçons Marithé François Girbaud amb els baixos romputs. Dormen tots manco una que no duu sabates, sinó calcetins gruixats i els sostens a la vista. Ella s'asseu damunt un que es desperta i treu un porro.

Noltros els miram, però els és igual. Ella va passant damunt ells i s´hi aferra. Ell es llepa un dit i el fica dins el nas d´un que dorm mentre ella crida: Hem arribat, hem arribat.... per fer una broma!!!!. Ningú es desperta. Tenen una trentena d'anys. Només es desperten quan ell treu un centímetre de porro i el prova d'encendre.

Semblen joves però fan cara de vells, com si la nit els hi pesi. Els immigrans xerren fluixet sobre els papers i la por d'haver de tornar. No els hi pesa la nit, sinó la vida.

Ser d'esquerres

Sóc d'esquerres per motius lògics. Perquè la culpa de les grans desgràcies de la humanitat la té l'hemisferi dret del cervell, la part instintiva, la zona que mouen els dictadors perquè les masses els segueixin. Totes les tragèdies provenen d'aquest hemisferi que desconfia del diferent.

Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de medicina
Entrevista a El país. 19/04/09

Ses Taules

Enviat per na Rita Pons Coll

Ses fonts d'enfora (Ferreries)

Es diu que als pobles la vida és més senzilla que a les ciutats. En canvi els de poble sabem que és al revés. A la ciutat la vida és simple perquè la gent viu fragmentada. Valen i jutgen amb poques variables: el que un sap, el que un té, el que un sembla.....

Als pobles en canvi les relacions són com un pou sense final i la complexitat s'accepta perquè un no és el que té o sap, sinó la gent que l'habita. Un és molta gent: la gent amb qui ha crescut i amb qui ha fet coses el mesuren, i són ells/elles les que li donen fondària. Les altres t'aguanten l'ànima perquè els habites i t'habiten. Pentura és per açò que als pobles s'accepten millor els comportaments estranys i els fets inexplicables.

En canvi a la gran ciutat tot és més senzill. Una només és allò que sembla.

Guida

Spinoza

Un llibre que se't posa dins. Dues cites:

Se comprende que la falsa religión sitúe la humildad en la primera fila de las virtudes: el hombre humilde es más fácil de controlar y satisfacer que cualquier otro. Por eso, en la medida en que los hombres no se guíen por la Razón, es deseable que sean humildes antes que orgullosos y que tengan una pobre idea de su poder, de su virtud y de su mérito: así serán más fáciles de recompensar. (....) La humildad es una forma de tristeza.

De tanto pensar en aquello que pueda reducir o suprimir su ser, los hombres se olvidan de ser. Actúan como si no tuvieran ninguna capacidad de ser, ninguna existencia positiva, y como si la virtud no fuera otra cosa que la ausencia del mal. Para el enfermo, vivir es no morir. Avanzan hacia el bien pero dándole la espalda.

Tots som palestins

La manifestació d’ahir a Barcelona (Per Gaza) va ser més que una manifestació. Velles glòries amb glorioses joves combatents….. Àrabs i catalans traduint-nos consignes, molta gent, tanta energia, nous móns. Al·lotes àrabs estrinjolades amb talons i bosso, àvies amb mocador i catalans alçats. El glamour, la tradició i el combat. Tot mesclat.

Junts i aliens al tràfec del primer dia de rebaixes. Els millors records són dins. En canvi la tele només mostra els crits i la violència, com si no hi hagués hagut aquell espai càlid on ningú era ni àrab ni català. Tots érem palestins.

Pla per l'estiu: tornar a casa

Què vol dir ser?

"La paraula ser prové del grec (oussia o paroussia) i els nostres diccionaris la tradueixen com substància. Molt malament, diu Heidegger. El vertader significat contindria expressions com: casa pròpia, romandre a casa, estar present o sostenir-se per si mateix.

Parousia vol dir que quelcom està present davant noltros. Es sosté fermament a sí mateix i per tant es manifesta i revela. Per als grecs, ser significava aquest estat de presència."

Heidegger, George Steiner, FCE, 2001, 2ª ed.