Els motius del llop

Els motius del llop by Joan Margarit
My rating: 4 of 5 stars

Els seus poemes no et transporten a escoltar com tremolen els arbres ni parlen del combat social.  Però et mostren una perplexitat davant la vida que et deixa gelat i alhora et comforta.  Anot aquí els preferits perquè l´he anat a dur de la Biblioteca i no els vull perdre:

GAROTA:
Sota l´aigua poc fonda de la costa
ancoro la cuirassa. No faig nacre
ni perles, la bellesa no m´importa:
sóc un guerrer de dol que amb negres llances
s'amaga en una escletxa de la roca (...)
Dins l´armadura sóc el meu propi presoner: la prova
de com fracassa sense risc la vida.
A fora hi ha la llum i el cant del mar.
Dins meu la fosca: la seguretat.

PRINCIPIS I FINALS

VELERS D´HIVERN
Cal tenir baluards per la tristesa.

De l´Edat Roja
HELENA
L´ahir és el teu infern. És cada instant
on, sense tu saber-ho, t´has perdut
i també cada instant on t´has salvat (...)
Helena és tots els somnis que la vida
s´ha anat quedant. Defensa-la amb coratge
per última vegada, desarmat.



View all my reviews

Els peus damunt un volcà

Conferència d´Arcadi Oliveres a Ferreries. Set 2012

La conferència de n´Arcadi Oliveres, a Ferreries, m´ha fet pensar en una novel·la que m´ha agradat molt: Una història de dues ciutats de Dickens. 

Sobre la conferència, ahir pel carrer la gent comentava... que no vau quedar desanimats? si el món està governat pels mateixos especuladors que van provocar la crisi, en podrem sortir? No és cert que a Ferreries tanquen negocis i els joves veuen el futur fosc? Però algú sap si la crisi ens durà a un món més fosc o a una nova matinada?. Ningú.  

“Era el millor dels temps, i era el pitjor; 

era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; 

era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; 

l’estació de la Llum i la de les Tenebres; 

era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; 

tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res...” 

Charles Dickens (1859)

Una Història de dues ciutats. (Sobre la Revolució Francesa de 1789) 

Traducció de Jordi Arbonés. Barcelona : Edhasa, 1991.

Que sigui una cosa o una altra, de què depèn?. Què podem fer per sortir-ne, dèiem?  El combat individual al que ens aboca el capitalisme té tan poc sentit com esperar mans aplegades que s´arregli tot des de dalt. N´Arcadi Oliveres ho va dir. Des de baix: consum responsable, compartir sous, banca ètica, taxa Tobin.

Els vertaders canvis es coven a poc a poc, dins el cor de la gent normal, i són irreversibles, com descriu tan bé Dickens. El canvi d´ara és tan irreversible com el del XVIII. Els mestres, els que tracten amb joves fa anys que el veuen i confirmen el que diuen els sociòlegs... tenim entre noltros una nova manera d'organitzar-se, de decidir, de veure la vida, mediatitzada per la tecnologia i la globalització. La crisi financera i ètica,  més que una crisi,  és un canvi de cicle històric, on res tornarà ser com abans (Joan Subirats)

Tota França descansava en les tenebres, 

concentrada en un espai de la gruixa d´un cabell. 

El món sencer, amb les seves grandeses i petiteses, 

estava tancat en una estrella que espurneja. 

Dickens, op.cit., pàg. 235

Serà impossible trobar el fil del futur sense entendre aquest canvi, sense una mirada a llarg termini, interdisciplinària i complexa que permeti trobar un bon diagnòstic, conèixer les preguntes clau, organitzar-se des de baix, viatjar per conèixer solucions i sobretot, rompre estructures verticals per esdevenir una organització 2.0 (on el lideratge és distribuït, on el pes de les persones no està en funció dels serveis prestats o els padrins que té, sinó del seu coneixement i saviesa,  on cadascú hi té un paper, on les trobades són tan ubiqües i virtuals com presencials, i el creixement personal va lligat al creixement organitzatiu.... ). 

- Fa tant de temps que dura açò! -va dir el taverner amb decisió
- Tant de temps?  El canvi tarda en preparar els seus mitjans, i requereix temps, molt de temps. Qui ho ignora? (....) 
- Quant de temps es necessita per a formar una tormenta? -va demanar la seva dona amb calma- Un terratrèmol es pot engolir una ciutat en menys d´uns minuts -va continuar  sense commoure's- i , quant de temps s´ha necessitat per a preparar-lo?
- Segles, tal vegada -va murmurar el taverner
- Però quan arriba l´hora, la terra esclata i no hi queda vestigi del que hi havia abans. Fins llavors tot es preparava sense descans, encara que ningú ho veia ni ho sentia. Açò t´ha de sostenir i consolar. 
- Però està molt enfora aquest dia? És possible que arribi abans de la nostra mort?
- I que té més?- va dir Madame Defarge- (...) Res del que hàgim preparat es perdrà
Dickens, op.cit., pàg. 237-238

Crec en la política entesa com el combat compartit per al bé comú. Però en el moment actual, les revolucions verticals del segle XVIII-XX no tenen sentit. Com diu Richard Sennet (El capitalismo y la corrosión del carácter), la solució vindrà dels que sapin entendre el canvi, tenir paciència i organitzar-se en petits grups molt cohesionats. Els partits tenen un camí a fer. 

Clicau-hi damunt per veure´l ampliat

Aprendre succeeix en silenci

Aprendre succeeix en silenci. És un fet invisible però extraordinari que veim cada dia a l´Esplai Ferreries. Aprendre jugant, aprendre fent. 

Estan construïnt una casa dalt una de les alzines del pati de l´Escola Castell de Sta Agueda. Llavors quedarà pel poble.

Fets imperceptibles que no tenen preu a la borsa ni al mercat, però que al nostre poble construeixen el major capital, el capital social. 

Com deia Shakespeare, l´herba creix de nit. Aquí tenim molts jardiners! 

Job. Història d'un home senzill

Job. Història d'un home senzill by Joseph Roth
My rating: 5 of 5 stars

És la història d´un home (Mendel Singel) encaparrotat en creure que a ell no li toca ser feliç. Que Déu i la vida el volen castigar i que la desgràcia el persegueix. La vida normal s´encarrega de mostrar-li que aquestes creences humanes són més ridícules que l´amor de les persones normals que el rodegen. La història d´un home que per mor del temor de  Déu no gaudeix de la vida amb els altres.

Un llibre que al principi sembla desesperançat però amb un final desconcertant. La seva dona, a qui tota la vida havia considerat insignificant, és la veu secreta de l´esperança. Un llibre sobre la perplexitat i la saviesa de viure. Les persones hem estat amollades al món sense llibre d´instruccions, sense saber res sobre les coses importants. Meravellós per la manera com està escrit, com tots els de Joseph Roth. Per la manera com enfila el món interior dels personatges i el món exterior.

És una relectura del llibre de Job de la Bíblia (també extraordinari) que reivindica la grandesa humana per damunt d´un Déu concebut com totpoderós. Tal com deia Spinoza: Ni l´enteniment ni la voluntat pertanyen a la naturalesa de Déu (Spinoza, Ética, Alianza 2009, pàg 69). M´ha agradat molt.


View all my reviews

Els llestos

Arran d´una discussió a Facebook sobre si els responsables de l´endeutament són les classes mitges i els pobres o els que tenen poder. Dedicat als espavilats que es dediquen a robar i despreciar el patrimoni públic. 

Álvaro Mutis.

BALADA IMPRECATORIA CONTRA LOS LISTOS

Ahí pasan los listos.
Siempre de prisa, alertas, husmeando
la más leve oportunidad de poner a prueba
sus talentos, sus mañas,
su destreza al parecer sin límites.
Vienen, van, se reúnen, discuten, parten.
Sonrientes regresan con renovadas fuerzas.
Piensan que han logrado convencer,
toman a sonreír, nos ponen las manos
sobre los hombros, nos protegen, nos halagan,
despliegan diligentes su abanico de promesas
y de nuevo se esfuman como vinieron,
con su aura de inocencia satisfecha
que los denuncia a leguas.
Jamás aceptarán que a nadie persuadieron.
Porque cruzan por la vida
sin haber visto nada,
sin haber escuchado nada,
sin dudas ni perplejidades.
Su misma certeza los aniquila.
Pero, a su vez, también sus víctimas
suelen olvidarlos, confundirlos en la memoria
con otros listos, sus hermanos,
tan semejantes, tan deprisa siempre,
tratando de ocultar a todas luces
el exiguo torbellino que los alienta
a guisa de corazón.
Todo cuidado, toda prudencia,
de nada valen con ellos,
ni vienen a cuento.
Su efímera empresa, al final,
ningún daño logra hacernos.
Los listos, os lo aseguro, son inofensivos.
Es más, cuando me pregunto
adónde irán los listos cuando mueren,
me viene la sospecha de si el limbo
no fue creado también para acogerlos,
sosegarlos y permitirles rumiar,
por una eternidad prescrita desde lo alto,
la fútil madeja de su inocua cuquería.
Ignoremos a los listos y dejémoslos
transitar al margen de nuestros asuntos
y de nuestra natural compasión
a mejores fines destinada.
De los listos no habla el Sermón de la Montaña.
Esta advertencia del Señor, debería bastarnos.

(De Summa de Maqroll el Gaviero. Poesía, 1990)

The wire

Sobre The Wire. Article de Xavier Antich a La Vanguardia. Copiï-aferr:

A lo mejor, en marzo del 2008, The wire era sólo una serie genial, que no es poco. Hoy, sin duda, es ya el mejor diagnóstico que existe sobre el fracaso social del sistema capitalista en la sociedad postindustrial. Por eso, The wire no crea adeptos. Tiene adictos. Mirar a través de sus ojos enseña sobre el mundo en el que vivimos. Y lo que a principios del 2008 podía ser un retrato real de una ciudad de segunda fila norteamericana como Baltimore y una hipótesis de pretensión visionaria, hoy ya es, a todas luces, el mejor mapa para saber dónde estamos.

Vean cómo lo cuenta David Simon, su creador: "The wire describe un mundo en el que el capital ha triunfado por completo, la mano de obra ha quedado marginada y los intereses monetarios han comprado suficientes infraestructuras políticas para poder impedir su reforma. Es un mundo en el que las reglas y los valores del libre mercado y el beneficio maximizado se confunden y diluyen en el marco social, un mundo en el que las instituciones pesan cada día más, y los seres humanos, menos". ¿Les suena de algo? Hagamos la prueba: si alguien piensa todavía que estoy hablando de televisión, es que me explico muy mal.

La serie habla de los que sobran, de los que ya valen mucho menos de lo que valían en otro tiempo, si es que todavía valen algo. Desempleados, antiguos trabajadores, fracasados escolares y expulsados del famoso ascensor social del sistema. Los que la dinámica de las cosas ha convertido en prescindibles. Los excluidos, tanto los que saben que lo son, o que ya lo supieron siempre, como los que todavía no se han dado cuenta. Los que la economía postindustrial ha dejado atrás. La inmensa mayoría silenciosa del sistema. Ellos son los protagonistas de la historia: de The wire y de las noticias que leemos cada día. La sociedad de la vigilancia y del control, que anticipó con tanta lucidez Michel Foucault hace cuarenta años ha dejado paso a la sociedad que centrifuga a una gran parte, y a un ritmo vertiginoso, fuera de la propia sociedad, a sus márgenes. La periferia, hoy, es ya el centro. Y esto no ha hecho más que empezar. La realidad continúa allí donde The wire dejó el diagnóstico. Entramos en una nueva era. Tal vez el aviso de Londres en agosto iba por ahí.

Les altres dues sèries favorites són: El Ala Oeste de la C. Blanca i Mad Men. Per riure, Modern Family.

Sant Bartomeu

Foto: Jordi Jubany. 

Que no és polit ser un hòbbit? 

Ells riuen, però jo tenia por. Por i xalada a la vegada.

During the FIESTAS in Ferreries. 

They laugh but I was afraid. Afraid and enjoiyint at the same time.