La compassió i el compromís

"Vés a la teva, no et comprometis a fer feina pel bé comú. Si ho fas, tard o prest et feriran... hi sortiràs perdent.... tanmateix que en treuràs? Preocupa´t dels teus. Persegueix el teu èxit sense por. El món és violent"

Aquest missatge va calant com la banyadura de la matinada als cors de la gent. Sembla com si  els poders fàctics de la societat empantallada i globalitzada  on vivim, l´estiguin xiuxiuejant cada dia a l´orella de la gent (els anuncis de la tele, les narratives i pel·lícules distòpiques,  tan de moda entre els joves, les frases d´autoajuda de les xarxes socials, i fins i tot els consells que donen els pares als fills adolescents....). Tots coincideixen en un missatge: "preocupa't de tu.... la feina pel bé comú, la feina desinteressada te cremarà, està plena de paranys....". Ha calat fins i tot dins els centres educatius (qui vol ser de l´equip directiu?) i dins les organitzacions de voluntaris, que cada dia s´estan buidant de persones disposades a anar davant, a assumir el lideratge, a donar el seu temps gratuïtament, com confirma el Fòrum ETS de Menorca. 

Què està passant?. On és aquell Habrá un dia en que todos... de la nostra joventut? Com si haguessin caigut els marcs que abans donaven sentit al combat, vivim desconcertats entre un món que està morint i un que just neix, tan tendre i vertiginós que no es deixa enganxar per ser analitzat a fons. Set persones controlen els mitjans de comunicació mundials, i per tant els missatges i les notícies que sentirem repetir dia a dia, com l´oxigen que respiram. Com a la societat que dibuixa The Hunger Games, esteim tan atrapats dins, que no pescam la manipulació a la que esteim esclavitzats. 

Aquests dies he llegit dos llibres que m´han fet pensar que les preguntes  dels ciutadans del segle XXI són molt semblants a les dels que van viure quan l´imperi romà s´estava esfondrant (ho afirma Ortega y Gasset a La rebelión de las masas, un llibre imprescindible). Les Meditacions de l´estoic Marc Aureli, són com una cura pel cor confús,  un bàlsam contra les consignes d´autoajuda de la dreta neolliberal que governa el món (vés a la teva, l´altre no és un germà sinó un competidor, un enemic). Aquesta dreta que intenta desmoralitzar-nos (treure'ns la moral del compromís cívic).

El que honra el alma racional universal y social (...) procura conservar su alma (...) acorde con el bien común y la razón (...) Pues ni es meritorio ser movido como una marioneta por los impulsos, ni agruparse como rebaños... ¿Qué vale la pena entonces? ¿Ser aplaudido?. No. (...) Por tanto, has renunciado tambien a la vanagloria. ¿Qué queda digno de estima? Opino que el moverse y mantenerse de acuerdo con la propia constitución (...) El respeto y la estima a tu propio pensamiento. (...) Cuidado! No te conviertas en un César... Mantente sencillo,  sin arrogancia.... firme en el cumplimiento del deber. Ayuda a salvar a los hombres. Breve es la vida. El único fruto de la vida terrena són los actos útiles a la comunidad. 
Marco Aurelio, Meditaciones, Gredos, Barcelona, pàgs 130-135 

Sembla fàcil. Però no ho és. Perquè llavors ve Kant i avisa. Ep, que no és tan senzill. 
Ser caritativo supone un deber. Y además hay muchas almas tan compasivas (que...) encuentran un íntimo placer en esparcir júbilo a su alrededor y pueden regocijarse con ese contento ajeno en cuanto es obra suya. Pero yo mantengo que semejante acción no posee ningún valor genuinamente moral, sino que forma una misma pareja con otras inclinaciones como esa propensión al honor que (....) no merece tenerla en alta estima; pues a la máxima le falta el contenido moral, o sea, el hacer tales acciones no por inclinación, sino por el deber"
Immanuel Kant, Fundamentación para una metafísica de las costumbres, Alianza Editorial, Madrid 2002, pàgs 70-71

Kant avisa d´un fet ben real: la vanitat de l´acció. Les trampes que amaga el desig de ser bona persona, de les que hem de ser conscients. No es tracta només de no ser titelles de la societat sinó de no ser-ho del nostre ego, com remataria Freud molt després. Però abans el rabiós Schopenhauer desembarca per deixar-nos una bomba, almenys per a mi, una bomba perquè qüestiona tot allò que jo crec.  La compassió.  La compassió per ell és la unificació amb el patiment de tot el que existeix (també amb l´alegria dels altres... si miram l´etimologia de la paraula). Te ve a dir que en la vida has de triar entre lluitar per la teva autoafirmació, individuar-te (o sigui, la voluntat de viure)  i la compassió: 

Cuando el individuo deja penetrar dentro de sí el sufrimiento de los otros es porque ha pactado ya una alianza secreta con el gran no a la voluntad de vivir (....) Abandonar los impulsos egoístas, resulta irracional desde la perspectiva de la autoconservación. La ética de la compasión no tiene nada que ver con la conquista de la propia felicidad. (....) Entonces, ¿Cómo conducir la vida para conseguir la medida óptima de felicidad alcanzable? Schopenhauer propone la "filosofía para el mundo", entrar en el juego de la felicidad con escepticismo, con la firmeza del desencanto (....) ¿De dónde proviene tal felicidad relativa? Schopenhauer señala tres fuentes: de lo que uno es (el ser), de lo que uno tiene (el tener) y de lo que uno representa (valer para los demás)"
Rüdiger Safranski, Schopenhauer y los años salvajes de la filosofía, Tusquets, 2008, pàgs 440-45

I diu que si vols ser feliç has d´aprendre a gestionar el desig (o la voluntat). Primer el desig de tenir coses, llavors el desig de tenir l´aprovació dels altres (de valer pels altres). Para conseguir la autarquía hay que amortiguar la voluntad (el desig). La seva proposta de felicitat és cultivar el ser interior i fugir de la societat, que és com una foguera que desitges però que si t´hi apropes te crema.


Uno debe llevar consigo su soledad a la vida social (...) Puesto que nuestro mayor placer consiste en ser admirados, però los admiradores no se prestan a admirar con facilidad, el más feliz será aquel que, del modo que sea, consigue admirarse a sí mismo con sinceridad. Tiene simplemente que tener cuidado para que los otros no le induzcan a error"
Rüdiger Safranski, Schopenhauer y los años salvajes de la filosofía, Tusquets, 2008, pàgs 440-45

Schopenhauer sap que els  herois grecs tenien sempre un final tràgic.  En Biel, el meu company sempre conta que en Cortázar deia: Tu llança la fletxa i llavors vés-te'n a fer un cafè amb els teus amics sense mirar si has triomfat.  Jo crec que la compassió té sentit i que és necessària per a la felicitat. Tu has de  llançar la fletxa (el compromís pel bé comú, l´acció cívica sense interès personal) sempre i quan tenguis el seny de guardar-te temps per curar-te en la quietud i la solitud per evitar els paranys de l´ego. En el silenci del cultiu del ser interior, que mai s'acaba.





Comentaris