25/7/11

Humor, amor i culpa



Na Joana Melià recomana aquest escrit del psiquiatra Miquel Lázaro, (Diari de Mallorca, 22/7/11) on diu:

El que  evita (la culpa) sistemáticamente carece de posibilidad de cambio; vive paralizado en un autocontentamiento falso y cada vez más difícil de mantener con el correr de los años (....) Hay dos fallidas utilizaciones de la culpa: el pensamiento obsesivo y autoagresivo, dañino e inútil total, paralizante, como mafia que nos extorsiona una y otra vez victimizando nuestra autoestima global y en el otro extremo la vertiente "psicopatona" operando a través de la minimización, la trivialización, incluso el ninguneo del sentimiento de culpa para recuperar al instante el equilibrio emocional y no inquietarse ni un mínimo

La culpa sana crec que prové de la dialèctica entre la necessitat d´invididuació (Jung)  i  la  
d´estimar.  Tots compartim aquesta batalla, però ens diferenciam en la forma  de viure el procés d´individuació, o sigui, en les creences que tenim sobre què necessitam per ser feliços (Albert Ellis):

1. Uns creuen que no poden ser feliços si no es comprometen, si no fan les coses tan ben fetes que ningú els pugui retreure res. Per tant creuen que sempre han d´actuar correctament  per no perdre l´estimació dels altres.

2. Altres creuen que la felicitat depèn de rodejar-se de persones que actuen tal i com ells desitgen i/o manen. Per tant creuen que si la cosa falla és perquè els altres no compleixen.

3. Altres que la felicitat està en el benestar exterior. Per tant, pensen que si no tenen unes condicions de vida agradables no es poden sentir bé.

Albert Ellis ve a dir que passar pena és natural pels humans però que en podem sortir atacant aquestes creences irracionals amb altres de més sentit comú. Exemples.

1. No ho faig tot bé però açò no vol dir que sigui una persona indesitjable.
2. No me fan ni cas però açò no vol dir que siguin un desastre ni que no m´estimin.
3. No visc en les millors millors condicions però altres estan pitjor

Aquestes creences inconscients, que són inevitables i errònies, no són més que desitjos mal projectats. Els  desitjos profunds configuren  tres tipologies psicològiques similars a les tres de l´enneagrama i amb alguns paral·lelismes amb les que va descriure Shopenhauer (persones compassives, indiferents i cruels).

A l´escrit anterior deia que si l´origen de la culpa són les convencions, aliena. Si és interior allibera. Però el super-jo (Freud) és l éspai on la moral exterior i interior es confonen. El superjo és el lloc on es guarden les creences irracionals sobre TOT ALLÒ que necessitam per ser feliços. I aquestes creences es poden combatre, segons A. Ellis,  amb un poc de sentit comú, bastanta distància i molt d´humor.