18/7/11

Sobre la vergonya i la culpa

S´altre dia, enmig del carrer, un amic em diu:
- No creus que és necessari avui recuperar el sentiment de culpa?
Vaig pensar en una coneguda que paga un taller
d´autoajuda per fer-se forta seguint la banal filosofia de que els altres i la culpa són més prescindibles que el jo. El jo com una fortalesa a protegir.  Llavors va i em cauen a les mans aquestes cites (del llibre de Mèlich):

Primo Levi (Los hundidos y los salvados): Per què els jueus alliberats dels camps nazis sentien vergonya si eren els oprimits?

Havien sobreviscut perquè havien posat el JO per davant de tot. Primer el meu menjar, encara que hagi de robar a un altre. Els morts van ser els que no van poder prescindir de l´ètica. Els que van tenir vergonya perquè la culpa els pesava.

Lévinas (De la evasión): La vergüenza aparece cuando uno se da cuenta de que está atado a su yo, a su ser. La vergüenza es la incapacidad que tenemos para romper con nosotros mismos. 

Només es salven de la vergonya els que estan protegits, tan protegits que mai s´erren ni s´enfonsen.

- Però com fer de la culpa un motor de canvi i no un feix paralitzador? diu en Miquel Maria a Facebook.

- La culpa paralitza si està lligada a convencions, estructures.  Allibera  si està lligada a experiències límit (Jaspers), aconteixements derivats de les demandes de l´altre,  laberints sense manual d´instruccions, murs indefugibles. La diferència entre una i l´altre és l´humilitat. La primera aliena, la segona dóna identitat.

Exemples. Els mestres. Si rebem avaluació externa (culpa gestionada des de dalt) ens bloquejam. Si parlam amb els companys sobre allò que no sabem fer bé, avançam.

Exemple 2. Polítics. Per posar un cas, en Camps. En defensa constant contra la culpa administrada pel poder. Sense consciència pròpia.

De tot el que feim a les aules, l´avaluació és el que més té a veure amb la felicitat perquè la capacitat per autoavaluar-se i avaluar els altres (calibrar qui són, qui som, en què fall, què fer) depèn de si un sap  gestionar la seva culpa o es limita a que algú altre li administri la consciència.

2 comentaris:

Joana Melià ha dit...

Molt interessant aquest tema. Mira quina coincidència que al diari de Mallorca de dia 22/7, el psiquiatre Miguel Làzaro escriu sobre la culpa i el compromís com a elements fonamentals per a la nostra salut mental.

El centaure ha dit...

Joana, gràcies per la recomanació. M´ha agradat molt l´enllaç que has enviat.